09-05-2018

Terra Baixa a la Terra Ferma.


Terra Baixa a la Terra Ferma.


Reconforta veure que ni la crisi salvatge que estem vivint ni les propostes televisives que ens ronden cada cap de setmana amb debats grollers i cridaners allunyen el públic d’Artesa de Segre d’una nova proposta teatral del seu grup de teatre. Diu molt a favor dels espectadors que trien passar dues hores veient una obra teatral, i també diu molt de tota la gent que forma part de la companyia, equip tècnic i artístic,i de les famílies que veuen com el pare, la mare o el germà marxen de nit a assajar faci fred o calor.
Aquesta vegada s’enfrontaven a un clàssic del teatre català, una obra majúscula que han representat els grans de l’escena catalana: Terra Baixa, d’Àngel Guimerà. Només obrir-se el teló, la il·luminació acurada i subtil i una escenografia sòbria i efectiva, va ser el presagi d’una gran nit d’estrena.
Sota la direcció intel·ligent de M. Dolors Palet, un repartiment fet a mida de cada personatge. L’adolescent Nuri convertida en una dona adulta però càndida i innocent (Emma Estrada), capaç de desfermar la gelosia de la protagonista, un turmentat i inconformista Xeixa (Joel Rey), unes “perdigones”  Pepa (Maribel Colom) I Antònia (Lídia Roca) convincents en la seva xafarderia impertinent, els submisos i acovardits per l’amo, Nando (Jaume Caballer) i Josep (Jaume Ferré), el Mossèn, fred com el gel, interpretat per un sòlid Josep Miró, un Tomàs (Ignasi Gilabert) desesperat en saber la terrible crueltat que ha exercit durant anys l’home que domina la terra baixa i la seva gent, l’amo, la maldat personificada en el personatge de Sebastià que interpreta amb maduresa i seguretat Ramon Orpinell.
Finalment, cal destacar una Marta corsecada i sense sortida, que passa de la conformitat de l’esclavatge al que s’ha vist sotmesa des de ben menuda a conèixer l’amor de veritat que li obre un camí d’esperança. Ingrid Llobet es posa en la pell de la Marta de Guimerà i les paraules i el sentiment li surten de les entranyes. Amb ella vivim la desesperació i la redempció final que van fer emocionar a més d’un espectador.
I, naturalment, Manelic. L’actor Vicenç Farràs, acostumat a veure’l en personatges d’una gran comicitat, havia d’aconseguir commoure i fer creïble el pastor de les terres altes que baixa al mas, enredat per l’amo, a casar-se amb la Marta. Havia de passar per diferents estadis emocionals, de l’alegria i l’entusiasme gairebé adolescent, al desconcert més absolut en veure’s rebutjat per la seva dona, de la ràbia quan coneix la terrible veritat a la ira envers el manipulador i maltractador del Sebastià i la venjança que el du al crim. I ho va aconseguir. Sens dubte.
Després d’aquest muntatge, el grup de Teatre d’Artesa de Segre s’ha fet major d’edat. I el seu públic també. A la mitja part, uns joves comentaven: “Aquesta no fa riure”. Però van entrar a veure el desenllaç i els vaig veure aplaudir commoguts. I, des d’Almacelles, dues actrius i un actor, disfrutaven de la mateixa obra que ells representaran al març de l’any que ve.
El Grup de Teatre d’Artesa hores d’ara ja és una grup teatral amateur de referència. El teatre és cultura i la cultura és necessària perquè fa gran un país, ens enriqueix perquè ens fa créixer intel·lectualment i emocionalment i ens dóna identitat.
Esperem veure’ls aviat en el nou centre d’arts escèniques que algun dia s’inaugurarà.


Elisenda Roca