Espais poètics de la guerra
1702-1714
Seró 25 de Maig 2014
Espais ponentins de la Guerra
SERÓ (Artesa de Segre), 25 de maig de 2014
Una comunitat nacional recilient
* 11:00 h Presentació de l’acte a càrrec de l’Alcalde d’Artesa de Segre, el president del Grup de Recerques i el regidor de cultura. Sala d’actes de l’Espai Transmissor del megàlit de Seró
* 11.15 h Conferència: Catalunya 1714-2014: una comunitat lingüista i nacional resilient, a càrrec de Miquel Pueyo i París
* 12:00 h Notes històriques: el Segre Mitjà en el conflicte, a càrrec del Dr. Josep M. Llobet i Portella
* 12:15 h Interpretació al violencel del Cant dels ocells a cura de Lluc Martí, músic de l’EMMA
* Lectura d’un poema sobre la Guerra de Succcessió de Jaume Invernom i Forn
* 12:45 Cloenda a càrrec d’un tercet d’integrants de l’Orquestra Barroca de Cambra de Barcelona, que interpretaran àries del barroc, intercalades amb poemes patriòtics recitats pel Grup de Teatre d’Artesa.
*13:15h Hissada de la Senyera i parlaments
* Ofrena floral per la pèrdua de les Institucions Catalanes * Comiat amb el Cant dels Segadors.
Una comunitat nacional recilient
* 11:00 h Presentació de l’acte a càrrec de l’Alcalde d’Artesa de Segre, el president del Grup de Recerques i el regidor de cultura. Sala d’actes de l’Espai Transmissor del megàlit de Seró
* 11.15 h Conferència: Catalunya 1714-2014: una comunitat lingüista i nacional resilient, a càrrec de Miquel Pueyo i París
* 12:00 h Notes històriques: el Segre Mitjà en el conflicte, a càrrec del Dr. Josep M. Llobet i Portella
* 12:15 h Interpretació al violencel del Cant dels ocells a cura de Lluc Martí, músic de l’EMMA
* Lectura d’un poema sobre la Guerra de Succcessió de Jaume Invernom i Forn
* 12:45 Cloenda a càrrec d’un tercet d’integrants de l’Orquestra Barroca de Cambra de Barcelona, que interpretaran àries del barroc, intercalades amb poemes patriòtics recitats pel Grup de Teatre d’Artesa.
*13:15h Hissada de la Senyera i parlaments
* Ofrena floral per la pèrdua de les Institucions Catalanes * Comiat amb el Cant dels Segadors.
LA MÚSICA A LA CIUTAT DURANT LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
(1705-1713)
Els primers anys de segle XVIII són l’escenari d’un canvi important en l’àmbit polític en les terres de la monarquia espanyola: el de la dinastia reial austríaca
per la borbònica. Poc temps després de la pujada al tron de Felip V de Borbó, surt a escena un
nou
pretendent, l’arxiduc
Carles d’Àustria. Això provocarà la confrontació coneguda amb el nom de Guerra de Successió.
També són uns anys molt importants per a la música a la península
Ibèrica.
El segle XVII és un segle de pèrdua de pes de la monarquia espanyola dins l’àmbit europeu amb el seu consegüent aïllament dels corrents
que allà es do- nen. Pel que fa a la música, hom continua lligat a la tradició
polifònica que tan
alt
havia arribat al segle anterior i només s’hi incorporen tímidament algunes
de les novetats del llenguatge barroc com són la policoralitat i l’ús del baix
continu. Pel que
fa als instruments, a més de continuar usant els de vent (cor-
neta, xeremia i sacabutx), s’incorporen els violins.
Amb l’establiment, als començaments del XVIII, de la cort reial de Carles III a Barcelona, l’arribada de músics
estrangers posarà en contacte directe els mú- sics d’aquesta
ciutat amb la música que es feia a Europa en aquell
moment, i començarà a fer-la canviar, encara que molt tímidament. Només en el cas de
Francesc Valls, podem copsar en les obres que compondrà després de la guerra un canvi substancial en incorporar les novetats que li arriben dins el seu llenguatge propi.
Els primers anys de segle XVIII són l’escenari d’un canvi important en l’àmbit polític en les terres de la monarquia espanyola: el de la dinastia reial austríaca
per la borbònica. Poc temps després de la pujada al tron de Felip V de Borbó, surt a escena un
nou
pretendent, l’arxiduc
Carles d’Àustria. Això provocarà la confrontació coneguda amb el nom de Guerra de Successió.
També són uns anys molt importants per a la música a la península
Ibèrica.
El segle XVII és un segle de pèrdua de pes de la monarquia espanyola dins l’àmbit europeu amb el seu consegüent aïllament dels corrents
que allà es do- nen. Pel que fa a la música, hom continua lligat a la tradició
polifònica que tan
alt
havia arribat al segle anterior i només s’hi incorporen tímidament algunes
de les novetats del llenguatge barroc com són la policoralitat i l’ús del baix
continu. Pel que
fa als instruments, a més de continuar usant els de vent (corneta, xeremia i sacabutx), s’incorporen els violins.
Amb l’establiment, als començaments del XVIII, de la cort reial de Carles III a Barcelona, l’arribada de músics
estrangers posarà en contacte directe els mú- sics d’aquesta
ciutat amb la música que es feia a Europa en aquell
moment, i començarà a fer-la canviar, encara que molt tímidament. Només en el cas de
Francesc Valls, podem copsar en les obres que compondrà després de la guerra un canvi substancial en incorporar les novetats que li arriben dins el seu llen- guatge propi.
Aquest fet no tindrà continuïtat i els compositors adoptaran el llenguatge que
arriba d’Itàlia.
L’arxiduc Carles,
amb el nom de Carles III, instal·là la seva cort a Barcelona.
Això
comportà la creació, a primers de 1708,
d’una capella reial per atendre
les celebracions que s’hi fessin. Els músics d’aquesta capella van sortir de les
de Viena i Nàpols, aquesta tot just acabada d’incorporar a l’imperi dels Habs-
burg.
D’aquesta ciutat, en vingueren, entre d’altres, Giuseppe Porsile —que en fou el
mestre de capella, el violinista Angelo Ragazzi i el violoncel·lista Francesco Soprani.
Altres instrumentistes com els violinistes Franz Milliz i Johann Sackh, vingue- ren de la capella imperial de Viena.
Malauradament, tenim molt poques dades sobre aquesta capella reial.
Avui, de la mà dels solistes de l'Orquestra de Cambra Barroca de Barcelona
( OCBBA ) - una formació especialitzada en divulgar i recuperar repertori dels
segles XVII i XVIII - , farem un tast de les melodies que es varen escoltar du-
rant els anys del setge a Catalunya.
Els seus membres, són
músics especialitzats en interpretació històrica.
Aquesta Remor...
Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fons i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha per tot
i l'aire no esdevingui- diuen- irrespirable.
Aquesta remor que sento no és de paraules.
han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.
Miquel Martí i Pol