TERÀPIA DE GRUP - El musical
Les Artesenques Actives i el Grup de Teatre local ens van oferir, deleitar, un espectacle musical de gran qualitat artística.
El primer cap de setmana de desembre, els tres dies, la gent va quedar gratament sorpresa amb les cançons, els balla, la coreografia, etc.
Sota la direcció de Sílvia Cardona i Joan Roca, amb la idea i textos adaptats d’Elisenda Roca i traduccions d’Albert Mas Griera i Dagoll Dagom.
El terapeuta – presentador Josep Miró, a més de fer de psiquiatre, canta i balla. Al final el seu diagnòstic és: “Si voleu ser feliços canteu, canteu!”
El suport musical imprescindible i excel·lent va anar a càrrec dels professors de l’Escola EMMA local: Èric Moncunill (guitarra) i Irene López (teclat). Hi ha una molt llarga llista de col·laboradors, per citar-ne alguns, Vestuari: D’un Cop D’Ull, Imatge: Roger Mateo, So i luminotècnia: Josep Manel Gil i Jaume Ferré, Producció: Pepita Llera i Aurora Brescó, Regidoria: Amor Montané, Coreografia: Mercè Nogués, amb un molt llarg seguici de gent.
Els actors – cantants que a més a més ballen, son l’Anna, Martí, Xavier, Àida, Llum (una nena de sols 9 anys que va per figura), Teresa, Cesc, Jana, Montse, Noèlia, Alexandra i Judit, amb la col·laboració dels veterans, Núria Serradell, Sílvia Cardona i Vicenç Farràs. Els tres destaquen, es nota que tenen taules i a més molt bona veu.
De les cançons conegudes, la de Mar i Cel: “Perquè he plorat” de Cabaret: “Money, money”, de Els Miserables: “Un castell fet de cristall” i “He somniat que era feliç”, de Chicago: “Senyor Transparent”, de Cats: “Records”, de West Side Story: “Soc bonica !”, de T’odio amor meu: “Au, fem-ho”, de Sunset Bulevard: “Mai direm adéu” i de A Chorus Line: “Ball 10, Físic 3” que va interpretar la Núria Serradell i el número final: “Mai” cantat i ballat per tota la Companyia.
Si n’ haguéssim de destacar algú de l’elenc jove diríem la Judit, el Xavier i el Martí que canten a tres veus, la Montse Español, el Cesc Jou amb el seu bastó, l’Anna Estany i la Jana Regué encara que tots, tots, van estar a un gran nivell.
Els francesos diuen que “el teatre és una emoció” i és veritat. Però hi afegiríem que el musical, a més, dona un marge per la creativitat individual, que és el foc invisible. Amb la música que ho omple tot, i el ball, els actors dominant tot l’escenari, es un sentiment, una fina exhibició de sensibilitat artística.
Es d’agrair el bis final, era un acabament tan bonic que el van repetir. Amb tots els actors i actrius a l’escenari cantant i ballant la cançó “Mai” amb les armilles i els barrets d’un daurat brillant . . .va ser espectacular. Van deixar un record inesborrable i el públic va gaudir d’un fi de festa deliciós.
Com diria algú: Que no pari la música ! “Don’t stop music !”
B. Jové
